Després d’exprimir grups contemporanis com Belle & Sebastian, Nada Surf o Joe Crepúsculo, tornem al passat, com vam fer amb Joy Division.

Hui, a l’última entrega de L’exprimidor, fem un repàs a la trajectòria vital i musical de Joe Strummer, el cantant dels mítics The Clash.

Anuncis

El despertar de la lucidez puede no suceder nunca, pero cuando llega, si llega, no hay modo de evitarlo. Y cuando llega, se queda para siempre. Cuando se percibe el absurdo, el sinsentido de la vida, se percibe también que no hay metas y que no hay progreso. Se entiende, aunque no se quiera aceptar, que la vida nace con la muerte adosada; que la vida y la muerte no son consecutivas, sino simultaneas e inseparables. Si uno puede conservar la cordura y cumplir con normas y rutinas en las que no cree es porque la lucidez nos hace ver que la vida es tan banal que no se puede vivir como una tragedia.

Ho diu Fernando Robles, personatge interpretat per Federico Luppi a Lugares comunes. Aquesta pel·lícula és obra d’Adolfo Aristarain, conegut sobretot per Martín (Hache), i a més de facilitar-nos un retrat sobre la crua situació d’Argentina fa uns pocs anys, conté diàlegs tan interessants com aquest:

S’hi pot estar més d’acord o menys, però el que és indubtable és que el director aconsegueix amb aquestos textos emmarcats en una bona història donar peu a una interessant reflexió. I això, ja ho sabem tots, mai està de sobres ni al cinema ni enlloc.

De totes les coses que pot fer Laura Marling, no passar gens desapercebuda és una d’elles. Per aquestes latituds potser encara molts desconeixen el seu nom, però tot i la seua joventut, aquesta cantautora anglesa ha aconseguit fer-se un lloc important al món de la música pop-folk internacional.

Als seus vint anys, Laura Marling ha recorregut ja un camí important dins la indústria musical: ha col•laborat amb destacades bandes del món indie anglés com Noah and the Whale i Mistery Jets, i gràcies a la promoció que va aconseguir a través de MySpace, als disset anys va signar el seu primer contracte discogràfic amb la signatura EMI. Un anys després, ens delectaria amb el seu entranyable “Alas I cannot Swim”, àlbum que va estar nominat al Mercury Music Prize 2008.

En aquella ocasió, ens van sorprendre temes com Cross my fingers o Ghosts, peces impregnades d’un caràcter dolç i evocador, de joventut i d’estat d’ànims variables però que sempre tendien cap a l’optimisme.Però sens dubte fou la magnífica My manic and I una de les que més ens va seduir, amb el seu ritme accelerat i la seua lletra de conte sense final feliç.

“I speak because I can”, el seu últim disc, pot considerar-se continuació d’aquest esperit desencantat i rebel. El títol en sí ja expressa tot un desafiament, un viatge cap a la maduresa i la serenitat. Laura presenta un repertori més sòlid, una imatge molt menys vulnerable que la d’aquella joveneta que es lamentava per no haver-se llençat al riu a conéixer a l’amor de sa vida perquè no sabia nedar.

Sense abandonar les metàfores fantasioses, les noves cançons de Laura estan impregnades d’un nou tipus de malenconia, més obscura i romàntica en el sentit més tràgic de la paraula. Amb les melodies suaus i somniadores es barregen canvis de ritme bruscos, autèntiques sacsejades que de sobte semblen transformar la cançó en un altra. Una bona prova de la maduració del seu estil és Devil’s spoke, sens dubte una de les seues millors composicions. Els ritmes marcats i accelerats de la guitarra li donen una energia i una força que es combina perfectament amb l’èpica latent dels versos.

La cançó que dóna títol al disc, I speak because I can, que ens parla d’una dona abandonada pel seu marit que s’adona que no té res propi a sa vida, mostra com Laura ja no té por d’expressar els laments i el dolor de la manera més crua i punyent. Amb peces com Rambling man o Blackberry stone Laura comença a recordar-nos agradablement a grans del folk com Sufjan Stevens o Damien Rice, amb un llenguatge que evoca el misticisme dur i divertit del primer, i la contenció i elegància del segon. Ben segur és que si la Laura continua per aqueix camí, prompte arribarà a situar-se a l’altura dels mestres, si no ho és ja.

El que és segur és que no deixarà de treballar fins aconseguir-ho: per al 2010 de la jove artista, a més de traure al mercat aquest disc al març, ja té programat el treball preliminar per a iniciar la gravació del seu tercer disc, el qual serà llançat en algun moment del mes de setembre d’aquest any. Per a això treballarà braç a braç amb el productor Ethan Johns, i les sessions d’enregistrament van començar al març, tot just després d’haver llançat I Speak Because I Can al mercat anglès.

Si t’hem convençut i no vols perdre’t la seua gira, el concert més pròxim al que ports acudir serà a Anglaterra des del 3 de juny fins al 9 de juliol. I si et queda molt lluny, recorda que trobaràs tots seus discos a lSpotify i també trobaràs demos i material interessant a la seua pàgina web i al seu canal de youtube. Siga pel canal que siga, esperem que l’escoltes!

* Els cítrics vam publicar aquest article originariament al portal Uvalencia.info

L’última pel·lícula de la directora i actriu anglesa Andrea Arnold, Fish Tank, ha donat molt a parlar entre els cercles cinèfils. El leit motiv del seu segon llargmetratge, després de Red Road, ha estat l’estètica marginal d’un suburbi de l’est de Londres. Com afirma la directora: “totes les meues pel·lícules parteixen d’una imatge. Generalment, es tracta d’una imatge forta, origen del qual desconec. Al principi no entenc el seu significat, però vull saber més i comence a aprofundir”. Aprofundir en la imatge dels suburbis londinencs no vol dir reivindicar l’abandonament dels seus ciutadans, Arnold només es recrea en l’aparença d’aquest entorn degradant.

L’actuació de la jove rebel·ladora Katie Jarvis, Mia en Fish Tank, endinsa a l’espectador al món adolescent omplit de contradiccions. Les esperances i desil·lusions d’una xica inestable en un ambient suburbial, són el fil argumental del film. Mia s’enfronta a problemes socials i familiars que s’ajunten amb un amor impossible: el nuvi de sa mare.

El realisme social de Arnold ens remet al de Ken Loach, però no hem d’oblidar que aquest sí que reivindica una lluita social, mentre que Arnold no es dedica a aquest quefer. També ens pot remetre a Ratcatcher de Lynne Ramsay, ja que ambdós  comparteixen el pseudo realisme social que només Loach assoleix d’una manera tan efectiva i potent.

Si d’alguna cosa no podem acusar Ben Gibbard és de sedentari. L’any 2003 publicà amb la seua banda principal, Death Cab for Cutie, un disc que molts crítics consideren com un dels millors d’aquesta primera dècada de segle. Transatlanticism proposava seguir amb la línia dels seus primers tres LPs, això sí, amb una cohesió entre les seus pistes que l’ha portat a ser considerat com el millor del prolífic grup estatunidenc.

Sis anys després, l’autor de la majoria de les cançons d’eixe àlbum va publicar fa uns mesos el disc que serveix com a banda sonora al documental One fast move or I’m gone: Kerouac’s Big Sur, juntament amb Jay Farrar, una de les figures més aclamades per la crítica i desconegudes pel públic dins de l’escena del rock amb arrels americans. A l’obertura de l’àlbum, Gibbard es transforma en Kerouac per cantar “Now I’m transcontinental/3000 miles from my home”: ben podria tractar-se del seu propi viatge, un viatge musical que ha portat el polifacètic autor a escriure i a col·laborador en projectes de tot tipus.

Death Cab For Cutie , que començà com a projecte individual de Gibbard, publicà el seu primer disc l’any 1998, i va anar guanyant adeptes àlbum rere àlbum fins arribar a l’esmentat Transatlanticism, en 2003. Gràcies a l’indubtable qualitat de l’àlbum i a les nombroses cançons a sèries de televisió i pel·lícules que en aparegueren, el grup va donar un salt quantitatiu de públic immens. Des d’aleshores, han publicat Plans (2005) -que inclou l’hiperradiada ‘I will follow you into the dark’– i Narrow Stairs (2008), junt amb l’EP The Open Door (2009). Tot i no haver variat massa el seu só, Death Cab For Cutie intenten buscar un só diferent al pop basat en emotius riffs i precioses melodies vocals dels primers discos, encaminant-se cap a arranjaments èpicodramàtics (‘I will possess your heart’) o més rockers (The Open Door EP).

Des dels inicis de la banda, el multiinstrumentista Gibbard ha col·laborat amb nombrosos artistes, sobre tot, en el camp de l’indie rock, tocant tot tipus d’instruments. Això sí, degut a la seua suau veu, el seu treball és molt més fàcil de reconèixer quan es tracta de col·laboracions vocals, com la que dugué a terme en l’àlbum Rabbit Fur Coat (2006), de Jennifer Lewis And The Watson Twins (enllaç). Tot i això, el més important d’aquests favors a altres artistes ha estat el fet de posar la seua veu al tema ‘(This is) the dream of Evan and Chan’, de Dntel, en 2001.

Dntel és el nom darrere el qual es troba el projecte de música electrònica de Jimmy Tamborello. La col·laboració en aquesta cançó dugué els dos artistes a intercanviar diversos materials, que van anar prenent forma fins convertir-se en deu joietes que publicaren baix el nom de The Postal Service al disc Give Up (2003). El nom que es posaren feia referència a la seua manera de treballar, doncs, degut a la distància i als projectes personals que els separaven, van composar el disc enviant-se parts de cançons i lletres per correu ordinari. Sembla mentida que d’un mètode de treball tan retro haja pogut eixir un dels millors àlbums de pop electrònic mai publicats. El seu gran hit, sense cap dubte, és una cançó que, com ‘Transatlanticism’, ha posat banda sonora a diverses produccions audiovisuals, com la sèrie Grey’s Anatomy o la pel·lícula Garden State, ‘Such Great Heights’:

Per a finalitzar d’arrodonir la seua figura com a totterreny de l’indie rock, només el faltava algun projecte més proper a la música country o al folk americà. Just eixa és l’última faceta que Gibbard ens ha mostrat, col·laborant amb Feist i amb Jay Farrar. Amb la primera, ha gravat la cançó ‘Train Song’ per a un recopilatori benèfic, mentre que amb el segon, ha gravat la banda sonora de la pel·lícula-documental sobre el viatge de “desintoxicació” que va fer Jack Kerouac en 1960 cap a la regió de Big Sur. Extractes de la novel·la homònima i una instrumentació lleugera i estrictament “surenya”, que deixen les melodies soles davant el perill són la base de l’àlbum. Es tracta d’un gir de 180 graus en la seua carrera, passant del per moments grandiloqüent Narrow Stairs a les guitarres nues i l’harmònica, de les lletres d’amor melancòlic de Death Cab For Cutie a la reflexió vital de Jack Kerouac.

En definitiva, apropar-se a la música de Ben Gibbard és apropar-se, sempre des de l’òptica pop, a un ample espectre d’estils musicals. Tractant-se d’un dels estendards de l’indie nord-americà, mai no li faltaran les controvèrsies ni els detractors, però vos convidem a sentir-lo i a donar-nos-en la vostra opinió. Hem preparat una llista de temes per a l’Spotify que podeu escoltar prement ací.

Hi ha un home a Mallorca que tot ho pot. No content amb estar darrere de gran part de l’èxit d’Antònia Font com a guitarrista, compositor i lletrista del grup, Joan Miquel Oliver té, a més, una carrera en solitari que ha generat autèntiques obres d’art al nivell de Surfistes en càmera lenta (2005) o el single Hansel i Gretel – Sa núvia morta (2007). Per si això fóra poc, també s’ha atrevit amb la poesia (Odissea trenta mil, 2002) i amb la narrativa en El misteri de l’amor (2008), una de les novel·les més trencadores, heterodoxes i incorrectes de la literatura catalana. Fins i tot ha estat l’encarregat de la banda sonora de la pel·lícula My Way (2008), de Josep Antoni Salgot. Fa pocs mesos el nostre home va tornar a ser notícia per la presentació d’un nou disc, Bombón Mallorquín (2009). Poques persones disposen del talent necessari per a crear de manera tan seguida sense caure en la mediocritat. Estem davant un geni.

L’home de la veu dolça i els sintetitzadors ens torna a sorprendre, aquesta vegada amb un disc curt i directe, un exquisit bombó que no arriba a empatxar ja que la majoria dels temes no apleguen als tres minuts. De nou barreja la caixa de ritmes amb agradables melodies que semblen extretes de cançons de bressol. No falta, com no podia ser d’una altra manera, la marca de la casa: unes lletres naïf, tendres i quotidianes amb un punt de surrealisme i picardia. I aquella dicció mallorquina que tant agrada. Bombón Mallorquin és un disc regular, on totes les cançons tenen el seu encant. Destaquen especialment Jo diria “cine”, Somiers i Final feliç, el single, que ja compta amb un videoclip (en el qual, tot siga dit, Oliver torna a aparèixer disfressat, aquesta vegada de rus). En una altra línia, tampoc deixen indiferent Lego, que obri el disc, Arbre que mira farola, Dins un avió de paper (amb un ritme molt tropical) o fins i tot la instrumental Fantasia MIDI.

Aquest disc va ser presentat conjuntament amb un nou llibre, Quadern 2008, un recull de comentaris, esbossos, projectes, dibuixos, lletres de cançons i tota mena d’idees que passen pel cap de Joan Miquel Oliver. Segons el mateix autor, aquest quadern comença en el mateix punt en què acaba la seua primera novel·la, El misteri de l’amor. Una bona oportunitat per endinsar-se de ple en l’imaginari d’Oliver i conèixer de primera mà el procés de creació musical i literària d’una de les figures més destacades de la cultura catalana a l’actualitat.

Sí, anem! Que quan es tracta d’una obra com la d’Eduardo de Filippo,  sí que val la pena! Encara que açò semble una promoció institucional, no ho confongueu perquè de debó paga la pena recomanar l’obra ‘Questi Fantasmi’ (‘Aquests fantasmes’). A hores d’ara es representa, de la mà de Juanjo Prats, al Teatre Rialto de València fins el 6 de juny.

L’obra estrenada, escrita i interpretada per Eduardo de Filippo l’any 1946 es va dur a la gran pantalla amb èxit per Renato Castellani, amb Vittorio Gassman i Sofia Loren com a intèrprets.

La versió valenciana de Juanjo Prats parteix d’un text molt eficaç però no és tan llunyana a la versió original, ja que desenvolupa una estructura narrativa que passa de la comèdia a la tragèdia a través de la imaginació i la fantasia. Tot  amb un llenguatge escènic molt cuidat.

La història es desenvolupa  amb afortunats colps d’humor i de sorpresa que esdevenen el fil conductor del drama quotidià dels personatges, els quals, a través de petites astúcies i peculiar picaresca, intenten sobreviure a les crisis domèstiques. El principal motiu de l’existència dels protagonistes és la lluita per sobreviure, moment a moment, dia a dia. Aquestes pautes argumentals ens recorden a les de la “comedia dell’arte” italiana. S’hi troba un paral·lelisme entre Filippo i el teatre popular del valencià Eduardo Escalante. Les similituds entre aquests dos cultures -la napolitana i la valenciana- abracen des de la realitat social fins el costumisme; aspectes que ens fan sentir-nos molt propers i identificats amb els personatges i el context de l’obra.

Tant la versió i direcció de Juanjo Prats i l’escenografia, realitzada per Paco Azorín, és molt directa i la seua resolució connecta eficaçment amb el públic a través d’un muntatge escènic molt propici a la diversitat de les accions que tenen lloc, la qual cosa motiva que no decaiga l’atenció de l’espectador en cap moment.

L’emoció i el sentiment, l’alegria i la tristesa, la realitat i la ficció, són transmeses per totes les excel·lents interpretacions de tot el grup d’actors. Ells aconsegueixen arrastrar-te durant tota la representació a un món mediterrani perfectament reconeixible. Així que… anem al teatre! Si no heu tingut temps d’anar al Rialto, l’obra s’escenificarà del 9 al 12 de juny en la vigèsima Mostra de Teatre d’Alcoi.