Ja fa quatre anys des que la Paramount va publicar An Inconvenient Truth, un documental sobre el canvi climàtic protagonitzat per Al Gore, i desgraciadament les seues tesis segueixen més que vigents. El documental ha tingut una distribució extraordinària (probablement perquè comptava amb un finançament espectacular), però sembla que les veritats que s’hi diuen no són suficients per a que es produïsquen canvis importants quant a la nostra relació amb el medi ambient. El canvi climàtic s’ha agreujat i, possiblement, els alarmistes pronòstics de Gore haurien de ser revisats ara que la situació sembla encara pitjor. El que va ser Vicepresident dels Estats Units durant el mandat de Clinton s’ha guanyat el reconeixement de tothom per la seua important tasca divulgativa arreu del món, que a estes alçades ja donem per suposada. Bé, de tothom no; An Inconvenient Truth ha esdevingut la bíblia negra per als que formen part del xicotet reducte que encara s’entesta en negar l’evidència, però potser a aquestos seria millor deixar de fer-los cas. Quatre anys, dos Òscars, un Premi Nobel de la Pau i uns quants guardons més després, és hora d’analitzar el documental i fer-ne un intent de crítica constructiva.

Per començar, deixarem de banda els innegables interessos econòmics i polítics (si és que no són el mateix) que van dur Gore a embrancar-se en aquest projecte. Al cap i a la fi, el que importa és el resultat i ja ens aniria bé si tota la colla de polítics trepes escolliren una bona causa per defensar-la amb tanta passió. No és això el que ens interessa. Quan hom veu An Inconvenient Truth li ve al cap una sola pregunta… Amb unes veritats tan contundents, una raó tan forta, realment calia el to melodramàtic i condescendent d’Al Gore? Se suposa que aquestos recursos barats (només en el sentit creatiu, és clar) han d’ajudar a que ‘la massa’ entenga i retinga el missatge. I ja estem amb les de sempre. Que amb això de ‘la massa’ mai se sap ben bé qui està dins i qui esta fora, i que es dóna per descomptat que els que hi pertanyen són incapacitats mentals a qui se’ls ha de donar tot rosegadet. Potser ‘la massa’ deixaria de ser imbècil si ‘els il·luminats’ no la tractaren com a tal. Perquè amb unes dades tan colpidores, un equip tan eficient i un suport gràfic tan esclaridor hauria estat suficient perquè el missatge de Gore arribara a tothom.

És en aquest sentit que es troba a faltar un punt més d’humilitat en la figura de l’antic Vicepresident. Si la finalitat del metratge era difondre la causa i alertar dels perills que corre el medi ambient, no s’entén de cap manera per què hi trobem tants elements biogràfics que -sense ànims d’ofendre- no ens importen el més mínim ni aporten res a la brillant argumentació científica. Ans al contrari, l’embruten i la desdibuixen. Així, el que podria ser una exposició impecable amb un to didàctic i entretingut, queda eclipsada pel recurs fàcil, per la música dramàtica i els plànols de Gore mirant per la finestra del seu jet privat amb cara d’afligit. Potser no hauríem d’haver descartat tan prompte les qüestions sobre les intencions del documental. És indubtable el valor informatiu que conté, però ben mirat queda relegat a un segon pla per les ànsies d’enaltir i mitificar el personatge de Gore. Una llàstima, ja que An Inconvenient Truth podria haver estat una excel·lent obra informativa. Clar que llavors segurament ja ningú parlaria d’ella. Malgrat totes les reprovacions, no podem deixar d’agrair la tasca divulgativa -ni que siga de retruc- que a hores d’ara encara representa una prova irrefutable del problema de l’escalfament global.

Podeu veure el documental sencer en castellà al YouTube. Us en deixem la primera part: